diumenge, 28 de setembre de 2008

Deixar anar

Aquest estiu he viscut l’experiència de buidar el pis que la meva mare havia habitat durant 62 anys, doncs per la seva avançada edat, ja no li és possible viure sola.

Han estat un cúmul de vivències, diferents entre elles i, en la seva diversitat, no menys enriquidores l’una de l’altra.

Primer ha estat el fet de sentir-me a sobre, una feixuga feina, que ja feia un temps em veia a venir.

Després, i juntament amb la meva amiga-germana, ha estat una descoberta no exempta de curiositat i diversió de tantes i tantes pertinences dels pares, avis, tietes i besavis, que m’han fet reviure i també imaginar situacions desconegudes per mi. També hi ha hagut lloc, naturalment, per les sincronicitats, com llegir una agenda del pare on hi havia un fet important a la seva vida en un dia determinat i coincidir de llegir-ho en el mateix dia al cap de 72 anys justos; cartes, documents i un sens fi d’objectes que m’han fet despertar molts records...

I alhora, reflexionar sobre els fets de “guardar” i “llençar”. A la vida tenim el costum de anar arraconant coses que ja no fem servir perquè tenim la sensació de que potser algun dia les necessitarem, o perquè ens transporten a un record o emoció que ens va ser agradable i és com guardar un trosset d’aquella experiència...

Penso que aquí és on hem de posar en acció el nostre discerniment per avaluar el que realment val la pena guardar com a testimoni i patrimoni del nostre pas per la vida, i el que només serveix per omplir armaris (si és que els tenim) per si un dia... I això per dues raons: la més pràctica és pel fet que algun dia s’haurà de buidar casa nostra i potser ho hauran de fer els nostres fills o qui sigui, i així els estalvio, en part, una gran feina. L’altra raó, per allò de “ho guardo per si un dia...”, perquè alimenta en la nostra ànima la sensació de precarietat, potser per por de que algun dia ho necessitarem (i si arriba el dia, llavors no recordem que ho tenim i tampoc ho utilitzem!), com si l’univers no fos prou ric per donar-nos en cada moment el que ens cal, per viure les experiències que decidim viure en aquesta vida.

I aquesta situació també regeix, com deia, en l’àmbit de les experiències. Penso que és important per la nostra salut espiritual, assimilar i abraçar les coses viscudes, tant si ens han fet sentir bé o malament, sabedors de que han conformat el que som ara i, al mateix temps, admetre que són coses passades i així, sense recança ni enyor, les deixem anar, deixem lloc lliure per altres experiències, prestos a viure el que en aquest moment la nostra ànima necessita, la qual ens ho transmet a través dels nostres desitjos més profunds.

1 comentari:

pepiS ha dit...

M'ha agradat molt aquestes reflexions sobre el que guardem el que llencem i també sobre les sincronies.
Aquest és el meu primer comentari, si me'n surto m'agradarà tornar.